divendres, 21 de juliol de 2017

16. PASTORS



QUI NO TÉ MANDRA AL MATÍ, SOL TENIR MÉS BON CAMÍ
Era un home que havia fet de pastor tota la vida. I com tothom, els pastors arriba que es moren; aquell també es va morir. Llavors, els dos fills que tenia, es van repartir el ramat, continuant tots dos l’ofici del seu pare. El projecte consistia en anar augmentant el nombre de caps, per arribar a un ramat suficient per a fer-lo rendible. Però, mentre que a un dels germans, - en Pep - li anava creixent cada any, a l’altre, en Quel - se li morien ovelles i no hi havia manera de prosperar. Un dia, parlaven entre els dos sobre les possibles causes d’aquelles baixes en el ramat:
- Al matí, a quina hora et lleves? – Li pregunta en Pep.
- Home, depèn, però cap allà a les nou o les deu, no ve d’una hora.
- Doncs mira, ja està explicat - li diu en Pep – a les meves ovelles, quan el sol surt, sempre les troba pasturant.
Cal recordar que d’això deu fer ja molts anys i actualment a les nostres contrades, són molts els pastors que engeguen el ramat cap al migdia o més tard; les ovelles s’afarten majorment dins dels camps sembrats expressament i amb menys temps estan tipes. Per altra banda, els pastors d’avui solen conrear també les terres i d’aquesta manera disposen del matí per a fer-ho.

divendres, 14 de juliol de 2017

15. ES VEIA VENIR


Era un dia entre els anys 1920 o pocs més, que en tren, viatjaven de Figueres a Barcelona, un home, notari de professió i el seu fill d’uns setze a divuit anys. En una estació on el tren feia parada llarga, l’home li donà al seu fill els diners per a comprar dos entrepans de truita al restaurant de l’estació, que tenia fama de fer unes magnífiques truites. Al cap de poca estona, entra de nou el fill al tren, amb dos petits pans esberlats en canal, però sense absolutament res a dins.
- Com és, que hi manca la truita dins d’aquests llonguets? –Pregunta l’home.
- Les truites les he llençades. –Li diu el fill.
- Que les has llençades? Com s’explica això?
- Doncs s’explica de manera ben fàcil; no m’agrada el color groc, el detesto.
El notari s’esparverava, davant d’aquestes sortides.
- Jo tinc un noi, - li deia un dia a un seu amic – que no té la més petita notícia de la realitat; no sap què és una moneda de cinc cèntims, ni d’una pesseta, ni d’un duro ni d’un bitllet de banc qualsevol. És un cas com un cabàs. Com s’arreglarà tot això? No ho sé pas...; és una qüestió que em fa feredat.
Potser ja us imagineu qui era aquest bordegàs que llençà les truites perquè no li agradava el groc? Efectivament, aquest noi tan boig es deia Salvador Dalí. Sembla que ja es veia venir que a la seva manera, faria forat.

divendres, 7 de juliol de 2017

14. QÜESTIÓ DE FE

De vegades creiem una cosa sense massa fonament, o sense cap prova i en altres ocasions ens mostrem escèptics o incrèduls, davant d’assumptes més o menys demostrats.
Un home d’uns cinquanta anys, està enfeinat sulfatant uns fruiters dins d’un hort. Dos perers, un pruner i una parra. Des del balcó, s’ho mira amb atenció la seva sogra, una dona amunt dels vuitanta, alta, cepada i ufanosa, que transita feixuga d’una banda a l’altra del llarg balcó esguardant la feina del gendre.
- Sembla que estem enfeinats, - els dic de manera que ho sentin tots dos.
- Oh, mira, - fa la dona – cada any el gendre sulfata els fruiters; no hi toca pas res més a l’hort, però això sí, cada any.
- I quin producte hi apliqueu, - li dic al gendre.
- L’home es posa just al dessota del balcó perquè la sogra no el vegi i em diu tot baix:
- No ho sé pas, que hi poso; si atrapo algun sobre amb pols que no sé ni de què ni de quant, en barrejo una mica amb l’aigua i avall.
- Sí; - procuro que no ho sentí la dona – sol anar bé. Pel pugó, pel míldiu, per la mosca i encara millor si hi afegim una novena a St. Antoni… .
Pel somriure de tots tres, s’endevina una complicitat compartida.

divendres, 30 de juny de 2017

13. REMEIS CASOLANS

Durant els anys 1950 i 1960, a pagès, - parlo del Bisaura – es van anar desmentint o posant en dubte, molts d’aquells remeis casolans que a voltes sense cap homologació, se’ls hi atribuïen efectes gairebé miraculosos. Un home que exercia de petit pagès, compartint aquesta feina amb els treballs al bosc, tenia a casa tres vaques; - no n’hi cabien més – una d’elles havia parit ja feia més de dos mesos, de manera que era hora de que el toro la cobrís, doncs no era qüestió de perdre el temps; però, la punyetera vaca no anava de bou.
- Li has de donar serp, - li aconsellà un veí – a casa en tenim una de penjada, vine i te l’endús.
L’endemà al vespre, al preparar la gaveta amb el pinso a estovar, l’home hi posa un tros de serp a dins. El matí següent, només d’entrar a la cort s’adona que la vaca està en zel.
- ¡Collons! – Diu l’home – si arriba a trigar un dia més, potser m’ho hauria ben cregut, jo això de la serp.
Certament, algunes dites i algunes creences, tenen el seu origen en una casualitat, en temps de pocs coneixements científics.