divendres, 4 d’agost de 2017

18. TORO LIMOUSINE



Aquest toro, pertany a la raça “Limousine”, originària de França. Des de fa uns anys, la vaca d’aquesta raça és probablement la més abundant a Europa. És bestiar destinat bàsicament a la carn, té molt bon rendiment i a diferència d’altres races, no sol presentar dificultats a l’hora dels parts; una tranquil·litat pels vaquers. Aquestes pasturen una mica al seu aire, pels voltants de Palou xic a Vidrà, dins de la comarca d’Osona i Província de Barcelona; com veieu, entre l’espessor de l’arç negre s’hi belluguen amb facilitat. Ja voldria jo un anorac com el que porten aquestes bèsties. En general, el comportament d’aquest bestiar és d’allò més agradable pels caminants; els hi passeu a tocar i no s’esveren, us miren amb una almenys aparent indiferència i això us fa sentir integrat al seu entorn. No vull pas dir, que hom s’hagi de vanagloriar de sentir-se integrat dins d’un escamot de bèsties, però a mi el què em resulta incòmode és esdevenir almenys aparentment un intrús, que és el què passa quan es tracta de vaques esveradisses, malfiades i porugues. Tanmateix, no abuseu de la seva confiança quan hi ha vedells petits, sobretot si aneu acompanyats d’algun gos. Una bèstia sempre pot fer una bestiesa, per molt pacífica que sigui, de manera que, sempre és bo saber amb qui ens juguem el panís.

divendres, 28 de juliol de 2017

17. EL BANC D'EN TRIES

La fallida d’un banc, no és pas cosa nova; aquí ho podeu comprovar. És una antiga cançó sobre el Banc d’en Tries, a Vic.




“Un pagès de Gurb ha anat a Can Tries
a portar els diners del dot de la filla.
Tral·larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
Tral-larà la la la, ningú cobrarà.

Els duia a grapats, ell pla que en tenia
i a canvi del ral, un paper escrivia.
Tral-larà, la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.

Pels volts de Nadal, ell se’n va a Can Tries
a cobrar els diners per casar la filla.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.

L’home hi va anar quan ja no n’hi havia;
se’n gira i se’n va, que els ulls li sospiren,
li’n tremola el nas, els queixals li cruixien.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú cobrarà.

No et podràs casar, pobreta pubilla,
perquè el teu amor té tancat en Tries
amb pany i amb clau, de nits i de dies.
D’angúnia i d’amor, n’ha mort la pubilla.
Tral-larà la la la, l’ai Tries l’ai Tries;
tral-larà la la la, ningú va cobrar.
No sé d’on ha sortit aquesta cançó, jo la sentia a casa de petit i jo no tinc pas cent anys, però la cançó segur que en té més, de cent anys.

divendres, 21 de juliol de 2017

16. PASTORS



QUI NO TÉ MANDRA AL MATÍ, SOL TENIR MÉS BON CAMÍ
Era un home que havia fet de pastor tota la vida. I com tothom, els pastors arriba que es moren; aquell també es va morir. Llavors, els dos fills que tenia, es van repartir el ramat, continuant tots dos l’ofici del seu pare. El projecte consistia en anar augmentant el nombre de caps, per arribar a un ramat suficient per a fer-lo rendible. Però, mentre que a un dels germans, - en Pep - li anava creixent cada any, a l’altre, en Quel - se li morien ovelles i no hi havia manera de prosperar. Un dia, parlaven entre els dos sobre les possibles causes d’aquelles baixes en el ramat:
- Al matí, a quina hora et lleves? – Li pregunta en Pep.
- Home, depèn, però cap allà a les nou o les deu, no ve d’una hora.
- Doncs mira, ja està explicat - li diu en Pep – a les meves ovelles, quan el sol surt, sempre les troba pasturant.
Cal recordar que d’això deu fer ja molts anys i actualment a les nostres contrades, són molts els pastors que engeguen el ramat cap al migdia o més tard; les ovelles s’afarten majorment dins dels camps sembrats expressament i amb menys temps estan tipes. Per altra banda, els pastors d’avui solen conrear també les terres i d’aquesta manera disposen del matí per a fer-ho.

divendres, 14 de juliol de 2017

15. ES VEIA VENIR


Era un dia entre els anys 1920 o pocs més, que en tren, viatjaven de Figueres a Barcelona, un home, notari de professió i el seu fill d’uns setze a divuit anys. En una estació on el tren feia parada llarga, l’home li donà al seu fill els diners per a comprar dos entrepans de truita al restaurant de l’estació, que tenia fama de fer unes magnífiques truites. Al cap de poca estona, entra de nou el fill al tren, amb dos petits pans esberlats en canal, però sense absolutament res a dins.
- Com és, que hi manca la truita dins d’aquests llonguets? –Pregunta l’home.
- Les truites les he llençades. –Li diu el fill.
- Que les has llençades? Com s’explica això?
- Doncs s’explica de manera ben fàcil; no m’agrada el color groc, el detesto.
El notari s’esparverava, davant d’aquestes sortides.
- Jo tinc un noi, - li deia un dia a un seu amic – que no té la més petita notícia de la realitat; no sap què és una moneda de cinc cèntims, ni d’una pesseta, ni d’un duro ni d’un bitllet de banc qualsevol. És un cas com un cabàs. Com s’arreglarà tot això? No ho sé pas...; és una qüestió que em fa feredat.
Potser ja us imagineu qui era aquest bordegàs que llençà les truites perquè no li agradava el groc? Efectivament, aquest noi tan boig es deia Salvador Dalí. Sembla que ja es veia venir que a la seva manera, faria forat.