divendres, 26 de maig de 2017

8. DAVANT DE L'EVIDÈNCIA...

 

Generalment, un ruc o una burra, no és pas un animal molt eficaç a l’hora d’estirar un carro o el què sigui que calgui estirar; vaja, que s’ho agafen sense massa nervi. Jo crec que a voltes, per una euga o mula, el sol fet de veure un ruc al davant, l’hi és ja una ajuda, potser més que res psicològica, si es pot parlar de psicologia animal. Així doncs, un pagès acut a casa d’un veí, per si aquest li vol deixar la burra per enganxar-la davant de la seva euga, que pujaria més animosa pendents amunt, amb el carro carregat. El veí, que no té ganes de deixar-li l’ase, li diu que no en disposa en aquest moment, perquè l’ha deixada a un altre veí. Però, entre aquest curt raonament, ve que la burra - maleïda sigui -, es posa a bramar.  És clar, el manllevador li diu a l’amo de l’animal:
-         No és aquesta que brama, la vostra burra?
 L’amo de la burra li fa:
-         És a dir, que segons vós, té més crèdit la burra que jo?
-         Doncs això és el què em sembla, - li diu l’altre.
-         Essent així, - diu el pagès – ja podeu entrar a la cort i us la podeu endur.
 Ja arribats aquí, potser aquesta fou la sortida més raonable, doncs davant de la falsedat descoberta, què millor que acceptar obertament la culpabilitat?


divendres, 19 de maig de 2017

7. ELS TUDONS


És curiós, observar com els ocells i altres animals boscans, canvien d’hàbits progressivament. Pel què fa als mamífers, ho veiem de manera descarada, amb el porc senglar; però, anem pels de la ploma. La merla per exemple, fa molts anys, que dins dels nostres pobles desvetlla abans de l’hora a més d’un o una, amb el seu cant irregular, variat i excèntric, que tan aviat consisteix en una mena de rialla esbatanada, com un esgarip de criatura, fins i tot a voltes sembla el cloc-cloc d’una gallina i s’atreveix a construir el seu niu entre el fullatge d’un arbust, a dos metres de la finestra d’una casa, arran d’un hort al mig del poble, és a dir que no té manies ni por; o si en té, ho dissimula. De manera que aquest ja el tenim clissat i ja no ens sorprèn la seva presència entre nosaltres. Però n’hi ha un de molt més nou en aquets verals; és el tudó.

Aquest també s’ha anat endinsant entre els humans dins dels pobles i sovint emplaça el niu en una alzina, un llorer o un arbre qualsevol, dins d’un petit pati davant del menjador de qualsevol habitatge. I no fa pas molts anys, d’això. Si volíeu veure tudons, calia seguir aquestes vores de quintà o ficar-se al bosc; el seu menjar d’hivern era majorment la llavor de l’heura, que resisteix el fred en bones condicions; i en aquest sentit no calia que es mogués, donat que d’heure n’hi ha cada vegada més.

Actualment, potser el tudó segueix ficant-se al bosc en determinades èpoques, per alimentar-se, però durant el temps de cria, cerqueu-lo dins dels arbres de les places, carrers o fins i tot, com deia, en petits patis. El meu hort és petit, - és important que l’hort sigui petit, ja m’enteneu – però tot i així, sovint hi coincidim amb un tudó al qual sembla que no li faig gaire por – ni tampoc ho pretenc - surt, entre de nou, torna a sortir sense aquell batec d’ales que solien, sinó dolçament, sense presses. Vaja, que ens van agafant confiança, ens van, com diria El Petit Príncep, “aprivoisant”.

Potser és senyal que uns i altres millorem els nostres hàbits.

diumenge, 14 de maig de 2017

6. DEL DEFECTE VIRTUT




L’art de Santiago Rusiñol, consistí principalment en la pintura i la literatura. L’home va viure sempre dins d’un magnífic sentit de l’humor; bé, potser exceptuant els darrers temps, quan ell es veia acabat, físicament arruïnat i preocupat per haver de deixar l’única cosa que en aquell moment l’obsessionava; la pintura, que semblava importar-li molt més que la pròpia vida. Podríem dir que va morir pintant, dins dels jardins d’Aranjuez l’any 1931. Havien fet una gran amistat amb Josep Pla, malgrat la diferència d’edat. Fou precisament J. Pla, qui veient-lo pintar amb una gran fatiga i un desmesurat tremolor a les mans, comptant amb la franca amistat entre tots dos, li va dir un dia:
- Quina pena fa, veure’l amb aquesta agitació a la mà... .
- Ca, home! – Li digué Rusiñol – aquest tremolor és magnífic, per pintar fulles tocades per una mica de vent. Fixeu-vos; - diu donant unes pinzellades – aquest tremolor, sobretot a la primavera, no el vendria per res del món.
Justament allò de fer del defecte virtut. L’home va morir pocs dies després.

divendres, 5 de maig de 2017

5. VAQUES A SORA

Parlant de vaques a Sora, petit poble de Barcelona, a Catalunya. Avui toca la raça “Salers”. Com veieu, aquesta raça de vaques està força bé de banyat. És clar amb tants pocs toros com tenen, el banyat és del tot natural i fins i tot inevitable, suposo. Aquestes vaques són per a la producció de carn com la gran majoria de vaques que tenim actualment als nostres prats, camps i boscos. Tanmateix, també en algun indret es dedica a la llet. Si parlem de seixanta cap enrere, aquesta vaca – o bous - abundava sobre els camps de conreu, estirant l’arada o altres utensilis agrícoles. És d’origen francès, bàsicament del centre i té unes característiques que la fan interessant per a la cria, amb facilitat pel part com a principal tret. Al nostre país, en general l’anomenada vaca de muntanya ha desplaçat a la lletera per diferents motius i un d’ells és la nostra “benvolguda subvenció”. Si un dia moria aquesta “senyora”, un estol de vaques l’acompanyaria, certament. Del caràcter d’aquestes vaques no en tinc referències precises, sé d’algun cas d’agressió a persones quan una vaca té el vedell petit, però com podeu veure a les imatges s’han deixat “retratar” sense massa reticències. Com també podeu veure, aquest bestiar encara porta el vestit d’hivern, amb aquest pèl força llarg i arrissat.