divendres, 21 d’abril de 2017

3. HEURA


Heura als arbres de la Creu d'Angelats. Sora 2017 (foto Josep de Sora)
Suposo, que l’existència de l’heura deu ésser tan antiga com la pròpia terra on clava les arrels. Tanmateix, l’heura no es manté d’aquesta terra, sinó de l’arbre al qual abraça fortament fins a matar-lo. I a l’heura, no se li fa massa cas, el deixem fer i d’una manera lenta però constant, té sotmesa i sentenciada una part important, - molt important – de l’arbrat dels nostres boscos; parlo d’Osona, Lluçanès i Ripollès, però hi podríem afegir altres zones menys conegudes per a mi. El lliure desenvolupament de l’heura, es deu bàsicament, al poc valor econòmic de la fusta dels nostres boscos. No és que l’heura sigui molt difícil de reprimir, però la feina que comporta no té cap rendiment, donat que els arbres que es podrien salvar tampoc tenen gran vàlua actualment. I ja se sap, estem en allò de “tant rendeixes, tant mereixes”. I a més, és allò del cercle viciós, doncs si l’arbre val poc, un cop recobert d’heura encara val menys, per la feina afegida a l’hora de la tala. Sí, sentim opinions per tots els gustos, que la naturalesa és molt sàvia, que la culpa només es nostra... . Jo veig que la naturalesa, sovint necessita ajuda; i aquesta ajuda se li dona, quan és compensada econòmicament – sempre l’economia. I és que, potser amb bon criteri, ningú no vol treballar de franc. Però bé; no ens espantem. El món és antic, sembla que d’una manera o altra sempre ens hem menjat els uns als altres i el món segueix... .
   

divendres, 7 d’abril de 2017

2. L'ARMANTERET



Entre les mil dificultats patides en la postguerra, hi hagué també els seus trets còmics, sortits de vegades d’algun personatge peculiar, per no dir estrambòtic. Per exemple, a St. Quirze de Besora, “l’Armanteret”. Un dia, viatjant en tren a Ripoll, un policia li demana a l’Armanteret, la seva documentació.
-                     Papers? – li contesta – no en tinc, jo de papers no en tinc, ni en necessito.
 El policia li mostra la seva insígnia d’autoritat, que duia amagada sota un bec de la camisa i li diu que faci el favor, un cop arribant a Ripoll, d’acompanyar-lo a la comissaria. ¡Ja hi podem anar! – li diu l’Armanteret. Efectivament, baixen del tren i cap a cal comissari, l’Armanteret al davant decidit. Només entrar, li diu el comissari; - doncs on vas, Armanteret tan apressat; sembla que t’empaiten.
-                     O i tant, que m’empaiten; aquest..., no sé què vol, aquest. Em diu que l’acompanyi a la comissaria, doncs aquí el tens.
Quan el comissari s’adona de la presència del policia, es disculpa per la seva poca atenció i a la vegada excusa també a l’Armanteret.
-                     No, aquest és un pobre home que no fa cap mal, deixeu-lo que ja me n'ocuparé jo mateix.
  

divendres, 31 de març de 2017

1. EL RECTOR DE SORA


Vista de Sora des dels alts de Mas Rovira (foto Josep de Sora)

 Sora, 1950. A Sora hi havia el rector, resident a la rectoria de la parròquia, com a tots els pobles de l’entorn, per petits que fossin. En aquest cas, era mossèn Jordi. L’home recorria sovint el terme, transitava entre camps i masos, parlant amb qui en tingués ganes però sempre respectant l’estat d’ànim de tothom. Ell sortia a caçar, a pescar o senzillament a passejar.
 Com ja va dir alguna vegada mossèn Jacint Verdaguer en algun dels seus llargs o curts poemes referits a l’entorn rural, els pagesos tenien generalment una parla força grollera, arribant a la blasfèmia. El rector prou que ho sabia, però tret de fer-ne algun esment en el sermó de la missa, ell no volia posar ningú en evidència i per això, quan transitava camps enllà entre els pagesos feinejant, mossèn Jordi mai no sorprenia als seus feligresos; al apropar-se, sempre es posava a cantussejar i més que res a xiular, anunciant així la seva presència. Llavors sentíeu allò de: “Ei, no diguem disbarats, que ve el rector...” .