divendres, 11 de maig de 2018

23. VACA VELLA

Generalment una mica apartada de l'escamot al qual pertany, sola i pansida, què creieu que rumia aquesta vaca? Jo penso que instintivament, espera la mort. Sí, sona dur, però crec que és així mateix. És vella; 20 anys. Doncs, molt vella. Pertany a una casa on encara es practica un tradicional respecte per una bèstia en semblant circumstància, del contrari ja no hi seria. L'any passat va mal criar el seu vedell per esgotament i enguany ja no hi ha hagut gestació, de manera que, almenys directament, no ha donat cap rendibilitat. I dic directament, perquè la subvenció corresponent sí que s'ha cobrat i tot s'ha de dir, aquest factor ha estat potser decisiu, perquè aquesta bèstia conservi la vida a hores d'ara. De tota manera, no entengueu en aquest comentari cap mena de crítica, doncs hem d'acceptar mal que ens pesi, aquell lema que diu; "tant rendeixes, tant mereixes". Pot semblar un pensament malvat, però és d'eixa manera inevitablement, si no es vol portar el carro pel pedregar en la vida dels pagesos i ramaders.

divendres, 4 de maig de 2018

22. PERSONATGES

Quan parlem de personatges, no ens solem referir a gent de poca categoria moral, social, econòmica o gent poc coneguda. Ans tot al contrari. En aquest cas però, ens ocuparem d’uns personatges peculiars, a voltes estrafets, sovint allunyats del comú, que solament un reduït col·lectiu de persones hem conegut; concretament, parlem de Sora i dels anys 1955 a 1965, època que jo recordo amb certa precisió i en què aquesta gent eren ja vells.

En Lluís Sanjaume, que tots coneixíem pel nom de Tomàs, malgrat que no se li podia engegar directament, doncs l’home no acceptava de bon grat aquest sobrenom.
En Josep Torrentó, de La Talaia; poca gent ha conegut el seu cognom, doncs era senzillament, en Pep Talaia o en Talaia. També el seu germà Llorenç, tingué un comportament i unes maneres ben personals.
En Jep Bonica; no en sé el cognom, però tothom es referia a aquest home, amb Jep Bonica; el nom, més el nom de la casa on habitava.
En Jep de Can Creuet; el campaner de Sora.
La Treseta de Rocafiguera; una criada vinguda de la masia Els Villarons de Sovelles, que un cop integrada als masovers de Rocafiguera, va anar prenent una autoritat gairebé de mestressa de la casa, sobretot a partir de la mort de la dona d’aquesta casa.
En Josep Tort Colldelram, el cisteller de Sora.
Hi hagué encara unes persones que sobresortien, pel seu caràcter i maneres de fer i desfer. El vell Mata, en Savoia, En Cisquet, en Mil homes, en Jepet de Can Flequer... . Tots eren gent que per un motiu o altre, sobresortien del comú i lluïen els seus defectes i les seves virtuts, sense cap pudor, vergonya o dissimulació. Un coix, l’altre geperut, altres adscrits a la “marrinxa” setmanal, mostraven la seva personalitat amb tota naturalitat.

divendres, 27 d’abril de 2018

21. EL TORRENT DEL PONT DEL VI


El torrent del Pont del vi, és el darrer abans d’arribar al poble de Sora. Una mica amunt d’aquest torrent, s’ajunten els recs del joncar de La Plaça, molt proper al poble i el rec de Viladavall, més a l’est del primer. Finalment esdevenen un sol rec que entra a la riera de Sora a uns dos-cents metres de l’indret anomenat Pont del vi.
Fou probablement entre 1910 i 1920 quan es va construir el pont, per iniciativa del masover de Rocafiguera; els masovers d’aquesta casa ubicada a dos quilòmetres i mig del poble, pel cantó de mestral, dedicaven bona part del temps, al transport. Amb bous i eugues, estirant carretes i carros, baixaven a St. Quirze carregats de fusta, bàsicament a l’estació de RENFE, però també per subministrar els carreters de St. Quirze.
La travessa del rec abans esmentat, suposava un fort entrebanc per a qualsevol carruatge. Així doncs, l’home de Rocafiguera com a principal usuari era qui més patia aquest mal pas, però en algun moment o altre, tots els veïns de masos més o menys grans, necessitaven travessar aquest torrent; de manera que, en Rocafiguera va proposar de construir-hi el pont, es va acceptar la idea i es va repartir la feina a base de jornals gratuïts, comptant amb la proporcionalitat segons l’envergadura de cada casa.
El masover de Rocafiguera, a part dels jornals corresponents, hi va afegir, diguem que com a compensació per l’ús gairebé diari que ell feia de la carretera, un bot de vi. Eren temps en què el vi es considerava imprescindible en qualsevol feina i com totes les coses que calia comprar, tenia un valor important. I d’aquesta manera, quedà batejat aquest indret com a Pont del vi, degut a aquell bot de vi abonat pel masover de Rocafiguera que, al cap d’una llarga trentena d’anys, hauria esdevingut el meu avi matern, si no fos que va morir just deu anys abans de la meva naixença.

divendres, 20 d’abril de 2018

20. ESTORNELLS A L'ESGLÉSIA

Aquesta és l’església de la foto, és la de Sant Pere de Sora. 
Dins d’aquesta església, a la dècada dels vuitanta, hi va entrar algú amb una escopeta. No, no és que tingués res en contra de cap dels sants n’hi amb el patró St. Pere. Senzillament, dos estornells que hi havien caigut a través dels tubs de les estufes que es desconnectaven durant l’estiu. Un de la junta parroquial, juntament amb la dona que tenia cura del manteniment i neteja, van intentar fer-los fora. Els ocells volaven solament per la part alta, intentant sortir per les finestres laterals o la del davant, totes amb vidres fixes. L’endemà, l’home passa per casa de la companya de junta i li diu:
- No patiu per si sentiu unes escopetades, que jo no veig cap més manera de lliurar l’interior de l’església de les merdes d’aquestes bestioles.
La dona intenta dissuadir-lo, però ell anava decidit, després de comptar amb els pros i contres, a finalitzar l’episodi. Entra doncs l’home amb una escopeta del calibre “22”, obre de bat a bat les portes per allò de l’onda expansiva, cerca amb la mirada els estornells a fi d’escopetejar-los en algun punt on no hi hagués massa perill de fer res malbé, quan s’adona que es troben damunt d’un dels primers bancs, ja morts. De manera que, no hi hagué trets dins del temple. Probablement, els ocells havien mort de fam o de les trompades contra les vidrieres. O potser el sant patró els va escanyar per evitar mals majors amb allò de l’escopetada?